L'ensenyament per competències

  El curs continua avançant... Fins ara, hem tractat diferents aspectes de l'educació, tals com l'educació tradicional versus l'educació moderna i l'evolució de la figura del professorat. I ara, el nostre camí ens porta fins al món de l'ensenyament per competències, introduït a Espanya per la LOE (2006). 

  El terme competència sorgeix en primer moment en el món empresarial cap als anys 70 i, posteriorment, és traspassat al món de l'educació. Existeixen en ambdós àmbits nombroses definicions de diferents autors, però trobo especialment adequada la síntesi del concepte que realitzen Zabala i Arnau (2007):
      

Autora: Irene Prats Prats

  Així mateix, m'agrada molt l'enfocament ràpid que exposa Pere Alzina (videoconferència, Eivissa 2010), segons el qual ensenyar per competències és ensenyar a pensar, a ser conscients i reflexius sobre els propis processos d'aprenentatge. 

  L'aparició del terme competència no és fortuïta, sinó que, tal i com comenten Zabala i Arnau (2007), ha estat conseqüència de la incapacitat de l'aplicació de molts dels coneixements teòricament apresos, a situacions reals, tant de la vida quotidiana com de la laboral. És a dir, l'educació tal i com ha estat concebuda fins fa poc, basada exclusivament en l'adquisició de coneixements, no respon a les necessitats actuals de la nostra societat. L'assumpció d'aquesta realitat, juntament amb el fet que l'ensenyament ha de ser per a tots i no selectiu (funció social), han provocat un desig de canvi d'un model educatiu transmissor i propedèutic cap a un model orientador i que pretén la formació integral. En el marc d'aquest segon model, les matèries de tota la vida deixen de ser l'objecte d'estudi  i són utilitzades més bé com a vehicle per a assolir les competències, que adopten el rol protagonista de l'educació. 

Font:http://clasesweblog.wordpress.com/2008/10/

  Un cop queda clar el concepte i la seva raó d'existir, continuem avançant i aprofundim en els components que configuren la competència. Com expressa la seva definició, qualsevol actuació competent implica la posada en marxa al mateix temps de coneixements (saber), habilitats o procediments (saber fer) i actituds (saber ser). 
Malgrat la interpretació errònia que alguns autors han realitzat de l'ensenyament per competències, aquest no deixa de banda els coneixements per apostar per la pràctica, sinó que considera els tres elements indissociables i inherents a qualsevol actuació humana. Afortunadament, doncs, l'instrument de la competència es presenta com una alternativa coherent als models simplistes i contraposats de l'escola tradicional i l'escola activa.

  I com s'ensenya i s'aprèn per competències? Segons Zabala, (videoconferència, Eivissa 2009), s'ha de fer ús de diversos mecanismes segons els diferents components de les competències. Així doncs, els fets s'aprenen a partir de la memorització, els conceptes impliquen comprensió, els procediments s'aprenen mitjançant exercitació i les actituds s'aprenen a través de la reflexió i el posicionament en situacions conflictives. A més a més, considera bàsic partir sempre de situacions reals complexes, de manera que els alumnes han d'analitzar la situació, seleccionar un esquema d'actuació i desenvolupar una actuació flexible i estratègica.

  Segons Neus Sanmartí (2010), ensenyar per competències implica ensenyar d'una forma molt més global, evitant caure en continguts massa específics, per tal que es disposi del domini de les eines per a solucionar a la vegada molts problemes. S'ha d'ensenyar a argumentar, treballar en equip, tenir iniciativa, ser empàtic, etc.

  Ara bé, quines competències s'haurien de desenvolupar durant l'educació obligatòria? Existeixen diferents propostes de diferents institucions de competències de caràcter general. A partir d'aquestes competències generals, és necessari concretar per tal que funcionin com una eina realment útil, així que, seguint aquest objectiu, Zabala i Arnau (2007) fan una primera aproximació i consideren que les competències s'han de desenvolupar en les següents dimensions:

• Social: capacitat de transformació de la societat, és a dir, comprendre-la, valorar-la i intervenir en ella de manera crítica i responsable,  per a que sigui més justa, solidària i democràtica.
• Interpersonal: capacitat per a relacionar-se, comunicar-se i viure positivament amb els altres, cooperant i participant en totes les activitats humanes des de la comprensió, la tolerància i la solidaritat.  
• Personal: capacitat per a exercir de forma responsable i crítica la autonomia, la cooperació, la creativitat i la llibertat, mitjançant el coneixement i la comprensió d'un mateix, de la societat i de la naturalesa en la qual viu. 
• Professional: capacitat per a exercir una tasca professional adequada a les pròpies capacitats, a partir dels coneixements i les habilitats específiques de la professió, de forma responsable, flexible i rigorosa, de manera que permeti satisfer les motivacions pròpies i les expectatives de desenvolupament professional i personal.

A partir d'aquestes dimensions encara massa generals, ha de continuar el procés de concreció per tal d'orientar la intervenció dins l'aula, acabant per identificar continguts d'aprenentatge i competències específiques.

  Un cop hem tractat diferents aspectes sobre les competències,  m'agradaria aportar la meva pròpia reflexió sobre el tema. Sóc de l'opinió que el món funcionaria millor i les persones serien més felices si l'educació fos capaç de formar globalment  persones competents en els diferents àmbits de la vida. Però, com sempre, em preocupa com aquest ambiciós objectiu es pot portar a terme a la pràctica de forma eficaç.

  La nostra legislació vigent en matèria d'educació ja contempla un ensenyament per competències des del 2006 però, en base a la meva experiència (segur esbiaixada), em dóna la sensació que simplement ha suposat una major complicació en les qüestions burocràtiques, mentre que les metodologies i les formes d'avaluar es resisteixen a ser modificades. Suposo que engegar aquesta roda necessita temps i, sobretot, molta formació, tant inicial com permanent, dels agents implicats en l'àmbit de l'educació. Així mateix, crec que seria molt útil conèixer i adoptar aquells trets que, en matèria d'educació, funcionen en altres països i que encaixen amb el nostre ideari per tal d'evitar cometre errors innecessaris (els necessaris els cometrem igualment, no?).

  A més a més, crec que en l'ensenyament per competències, el temps juga en la nostra contra. I hem de tenir present que aquest és un factor limitat. Construir els coneixements costa més esforç i més temps que memoritzar-los i, com comenta Alzina a la seva conferència, el currículum no ha deixat d'inflar-se amb continguts.

  Pensar en tot això, m'ha fet recordar una experiència personal que crec que pot servir d'exemple per aquesta argumentació. Com ja havia comentat a la reflexió de la meva segona entrada, jo sóc fruit d'un model educatiu bàsicament transmissor i propedèutic, però vaig tenir la sort de tenir un professor de secundària de física i química que, potser sense saber-ho, treballava bastant per competències. Personalment, i no era una opinió generalitzada entre els alumnes, m'encantava la seva forma d'ensenyar, sempre trencant els nostres esquemes mentals, intentant fer-nos pensar més enllà i motivant la construcció dels continguts de la matèria a partir de les pràctiques al laboratori. Però també és cert que aquesta forma de treballar presentava alguns punts fluixos:  mancaven continguts per veure a finals de curs, mancava acabar de sistematitzar els que ja havíem vist i no tots els alumnes seguien el fil de l'assignatura. Això em porta a dues reflexions paral.leles. Per una banda, sóc conscient que la forma de treballar d'aquest professor podria ser millorada en diversos aspectes i segur que l'experiència facilitaria aquest procés. Però, per altra banda, i en contrast amb les darreres reflexions més negatives que he vingut fent fins ara, m'adono que existeix un foradet de llum entre la foscor. Recordo perfectament la passió amb la qual vaig viure aquesta matèria i la sensació que tenia de que realment estava APRENENT. Per tant, penso que sí, tot i cometent errors, una altra manera d'ensenyar és possible. Però ens hem d'arriscar a equivocar-nos.

  Així doncs, em quedo amb la idea tant de Zabala com d'Alzina a les seves conferències, a les quals consideren l'educació com un acte d'esperança, una UTOPIA,  que ens marca el camí a seguir. I per acabar, aquí teniu una presentació de fotografies de creació pròpia en referència al tema que hem estat rumiant:

           El repte de l'educació per competències on PhotoPeach      

Bibliografia

Arnau L. (2008). Orientar para la enseñanza de las competencias: cómo aprender y enseñar competencias. Recuperat 26 octubre 2012, des de http://www.google.es/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=17&ved=0CE4QFjAGOAo&url=http%3A%2F%2Fwww.juntadeandalucia.es%2Faverroes%2Fcepdeelejido%2Fmoodle%2Ffile.php%2F74%2FLaia_Arnau.ppt&ei=OQGPULe-DsizhAe__YC4Ag&usg=AFQjCNHiZFI1pjBe7zoIxURvEoQVBLAeyg&sig2=LVCucsI-t8o6RYJv_SQ6hQ

Sanmartí N. (2010). Mirades pedagògiques. Recuperat 25 octubre 2012, des de http://www.youtube.com/watch?v=RCR99Kobc04

Zabala A. i Arnau L. (2007). 11 ideas clave. Cómo aprender y enseñar competencias. (1ª ed.). Barcelona: ed. Graó.

Reflexió sobre la figura del professorat

  Abans de començar amb l'anàlisi de la figura del professorat, és important tenir clar que l'educació no es limita exclusivament a l'àmbit del sistema escolar, sinó que és un concepte global i ampli integrat per tres modalitats diferents: educació formal, educació no formal i educació informal.  

   Aquests tres camps de l'educació no es comporten de forma aïllada, sinó que sovint es desenvolupen entre ells relacions de diferent tipologia: complementarietat, suplència, reforç, col.laboració i interferència. Si voleu aprofundir en aquest punt, podeu consultar el vídeo Educación formal, no formal e informal de Jaume Trilla.

  És en el marc de l'educació formal o sistema escolar on se situa la figura del professorat, la qual ha constituït des de sempre una peça clau insubstituïble. Així doncs, és fonamental realitzar una anàlisi d'aquesta figura des de diferents perspectives per tal de comprendre en profunditat les mancances que presenta el sistema escolar i poder trobar solucions adients que contribueixin a millorar la situació.

• Paper del professorat

  El paper del professorat en l'educació ha canviat considerablement en pocs anys. Abans, constituïa la figura central de l'ensenyament, era qui disposava del coneixement i que s'encarregava de preparar el material i exposar la lliçó. L'alumnat, en canvi, tenia un paper passiu, s'havia d'ocupar d'escoltar, copiar, estudiar, etc. Actualment, aquests rols han quedat obsolets. L'aparició i l'expansió de les noves tecnologies han permès que l'alumnat tingui al seu abast infinites fonts d'informació, que manera que pot contrastar idees i adoptar un paper actiu en el seu procés d'aprenentatge. Com a conseqüència d'aquest fet, el rol de transmissor del professorat pateix un procés de transformació cap a un rol directiu de l'aprenentatge, el qual és molt més complex i requereix una formació més àmplia.

• Expectatives sobre el professorat

  A més a més del canvi de rol, i com a conseqüència dels canvis socials i de la concepció de l'educació, han augmentat considerablement al llarg dels darrers anys les expectatives i les exigències de la nostra societat sobre el sistema educatiu i el professorat (Esteve, 1999). A part de ser capaç d'ensenyar una matèria concreta, el professorat també ha de saber identificar les capacitats i necessitats concretes dels seus alumnes, gestionar la diversitat cultural i lingüística, fer front als problemes de convivència, prevenir en qüestions de salut i higiene, incorporar les TIC a l'aula, educar en valors com el respecte, l'empatia, la solidaritat...etc. En realitat, el llistat és inacabable. I a més a més, ha de ser capaç portar al dia la burocràcia, cada vegada més asfixiant, pròpia del treball diari en un centre educatiu.

  I jo em pregunto: realment és factible assolir aquests objectius tenint en compte les condicions i els recursos amb els quals treballa el professorat? A mi em sembla que no. I fins i tot, en el cas que les circumstàncies fossin ideals, no tinc la seguretat de donar un sí com a resposta.

  El que tinc clar és que no es poden traspassar tots els problemes que pateix la societat al món de l'educació deixant tota la responsabilitat en mans del sistema escolar i, concretament, del professorat. És necessari, per tant, fer una crida des del món de l'educació per a que la societat entengui que tots aquests problemes són una qüestió de responsabilitat col.lectiva (Esteve, 1999). 

• Formació del professorat

  Òbviament, tant el canvi de paper com l'augment de les expectatives sobre el professorat tenen un efecte directe sobre la formació que hauria de rebre el professorat per a ser capaç d'exercir la seva professió amb eficiència.

  En l'àmbit de l'educació secundària, que és el que ens ocupa en relació a aquest màster, la formació inicial del professorat consisteix en una diplomatura, llicenciatura o grau (domini d'una àrea específica) més un complement de coneixement psicopedagògic (durant molts anys el CAP i, des de fa poc, el MFP). Això significa que el professorat ha estat format per a convertir-se, fonamentalment, en un investigador especialista i no pas en un professor (Esteve, 1997). A més a més, abans de l'aparició del MFP, el complement de coneixement psicopedagògic va mantenir la seva estructura i contingut fonamental durant quatre dècades, mentre que el sistema educatiu va seguir un procés de transformació substancial (Yániz, 2010). Afortunadament, la transformació del CAP en màster ha permès que l'extensió i les condicions de la formació inicial possibilitin una solvència i un impacte que en les condicions anteriors eren impensables (Yániz, 2010). Tot i així, sóc de l'opinió que el MFP no reuneix completament les condicions necessàries per a formar professors competents a l'alçada del que s'exigeix a la seva tasca educativa, tant a nivell legislatiu, com a nivell social.

Imatge lliure de drets
Font: http://tpack.org/

  De fet, aquesta opinió es veu reforçada pel model conegut amb el nom de TPACK (Technological Pedagogical Content Knowledge), que és un intent d'identificar la naturalesa del coneixement que necessita el professorat per a exercir la seva professió amb èxit. Segons aquest model, s'identifiquen tres àmbits de coneixement: continguts, pedagogia i tecnologia. I la màxima expressió de coneixement es trobaria en aquell espai en què els tres camps s'interrelacionen per a ser aplicats a la tasca educativa.
Com ja hem comentat prèviament, la formació inicial del professorat contempla un ampli coneixement de continguts (carrera universitària), un reduït complement de coneixement pedagògic (MFP) i no contempla el coneixement tecnològic. Per tant, cal treballar per a impulsar la formació en els camps que estan més oblidats.
En el cas de la tecnologia, trobo d'especial interès un fragment d'una conferència d'en Jordi Adell, en el qual explica que el procés d'incorporació de la teconologia a la vida quotidina a les aules passa per diferents fases i pot durar entre 3 i 5 anys. Per tant, no hi ha temps a perdre.                                 
                                                                                                                                                                                     

  Cal tenir present que la qualitat del professorat i del seu ensenyament és el factor més important per a explicar els resultats dels alumnes (Marcelo, 2009).

 
En base al que he exposat fins ara, considero que...

                                             
                                                                            Autora: Irene Prats Prats

  Ja per a concloure, sóc sincera i reconec que abans d'iniciar el màster tenia una concepció de l'educació que ha d'oferir el sistema escolar molt limitada i molt diferenciada de l'educació pròpia de l'àmbit familiar i social.  Ara, després d'un curs i un mes de MFP,  m'adono que estic construint un nou ideari d'educació, que es va transformant per moments sent cada vegada més ampli i complex i, com diu Zabala, més utòpic (Zabala, 2007). Per una banda, em sent molt satisfeta d'aquesta evolució a nivell teòric, dels nous plantejaments i de la modificació d'idees obsoletes molt arrelades. Però, paral.lelament, se'm fa difícil creure que aquest ideari pot ser traslladat a la realitat amb èxit. I no només això, sinó que també fa trontollar el meu autoconcepte com a educadora, evidenciant que potser no disposo ni vull disposar de les característiques que jo mateixa exigiria a la figura de l'educadora "ideal". En aquest sentit, tinc moltes esperances en les pràctiques perquè crec que poden fer desplaçar la balança definitivament cap algun dels costats.

Bibliografia

Esteve, J.M. (1999). Mongrafies. com.  El sistema educativo ante la encrucijada del cambio social: una mirada hacia el futuro.  Recuperat des de http://www.monografias.com/trabajos32/sistema-educativo-encrucijada-cambio-social/sistema-educativo-encrucijada-cambio-social.shtml 

Marcelo García, C. (2009). Formalidad e informalidad en el proceso de aprender a enseñar. Revista de Educación, 350, 31-55.

Yániz C. (2010). La formación imprescindible para el profesorado de Secundaria: por qué, para qué, cómo. Organización y Gestión Educativa, 3, 20-33. Recuperat 18 octubre 2012 des de
http://www.oge.net/search.asp?q=formaci%F3n+imprescindible+profesorado+secundaria&w=title&md=1&ad=2003&mh=1&ah=2012&pgSz=10&idRev=985&idEjem=494&aid=&did=

Zabala A. i Arnau L. (2007). 11 ideas clave. Cómo aprender y enseñar competencias. (1ª ed.). Barcelona: ed. Graó.

 

L'educació en contínua evolució

  Gràcies al coneixement que he adquirit a través de fonts diverses (pares i altres persones de la mateixa època, reportatges sobre educació, la meva pròpia experiència, literatura específica, etc.), em trobo en la posició d’afirmar que l’educació a Espanya a dia d’avui no és la mateixa que imperava en el passat i que, cap de les dues, compleixen encara els requisits que s’exigeixen a la tasca educativa per als temps futurs. 

  Per començar, trobo interessant plantejar-se quin és el motor d’aquests canvis. En la meva opinió, els canvis que ha viscut i que viu l’educació tenen una explicació multifactorial (canvis socials, diversitat de l’alumnat, aparició de les TIC, rol de les famílies, etc.), però estic totalment d’acord amb Zabala i Arnau (2007) en què l’educació està substancialment condicionada per les finalitats per la qual ha estat concebuda i que aquestes han canviat amb el pas del temps. Així doncs, l’educació abandona l’antiquada finalitat de formar persones capaces d’acumular i reproduir coneixement per la de formar persones capaces de respondre davant els problemes de la vida quotidiana (formació integral). Aquesta és una premissa acceptada des de fa uns anys per tots els òrgans internacionals que tenen competència en matèria d’educació. I de fet, es tradueix en la legislació educativa dels molts països, tals com Espanya, en el desenvolupament d’un sistema educatiu per competències bàsiques. Les competències bàsiques tenen el seu origen en l’ Informe de la Unesco titulat La educación encierra un tesoro (1996), conegut amb el sobrenom d’Informe Delors. Concretament, sorgeixen arran dels quatre pilars que estableix l’informe per a una educació que podria seguir desenvolupant-se durant tota la vida: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a ser i aprendre a conviure. Tot i l’avanç que suposa la inclusió de les competències bàsiques, és interessant destacar un article redactat per l’associació Concejo Educativo de Castilla y León (Las competencias básicas en el currículo ofical: ¿interés, peligro o irrelevancia?), en el qual s’exposen alguns aspectes problemàtics identificats a partir de l’anàlisi de com aquestes competències es plasmen realment en la legislació oficial espanyola. 

  A continuació, també em sembla important tractar alguns dels canvis més significatius que ha viscut l’educació en els darrers anys. Són molts els aspectes que es podrien comentar en aquest apartat, però m’agradaria destacar-ne tres. 

  En primer lloc, s’abandona la figura de professor com a única persona dipositària de coneixement i que té la funció d’ensenyar/instruir els seus alumnes en unes matèries concretes. I apareix la figura d’educador, que té la funció de formar persones i de contribuir a la construcció de coneixement per part dels alumnes a partir dels coneixements previs. 

  En segon lloc, l’alumnat deixa de ser concebut com un conjunt homogeni, amb unes mateixes capacitats i habilitats, que ha d’assolir uns mateixos objectius per tenir èxit en la seva formació. Ara, es contempla la diversitat dins l’aula i es treballa per a potenciar al màxim cada alumne a partir de les seves característiques intrínseques. 

  I en tercer lloc, canvien la metodologia i els recursos que s’utilitzen. Desapareix la idea de classes magistrals, amb el professor explicant i els alumnes escoltant i apuntant. I es desenvolupen metodologies innovadores i variades que impliquen la participació de l’alumnat, les experiències directes, l’aplicació pràctica i funcional dels coneixements, la incorporació de les noves tecnologies, etc. Així mateix, el llibre de text deixa de ser considerat com l’únic recurs per ser considerat com un recurs més entre una gran varietat de recursos de diferents tipologies. 

  Per a complementar aquest apartat de canvis que ha viscut l’educació, teniu a continuació una presentació de 3 fotografies de creació pròpia. La primera i la segona representen la dualitat aprenentatge teòric versus experiència directa. Mentre que la tercera representa la dualitat alumnat homogeni versus atenció a la diversitat.

 

  Finalment, m’agradaria comentar que arran de les lectures sobre el tema que hem tractat, de sobte, se m’ha fet molt evident que jo mateixa sóc fruit d’un sistema educatiu relativament antiquat, que m’ha ensenyat simplement a memoritzar coneixements i aprendre’ls a reproduir. No és que no ho sabés en certa manera, però ara és com si pogués acabar de lligar caps i tancar un cercle de reflexió. Si bé em considero una persona prou competent en la seva vessant com a estudiant, crec que el temps de la meva vida que he invertit en educació no m’ha estat suficientment profitós com per convertir-me en una persona prou competent a l’hora de posar en pràctica els coneixements adquirits en una tasca laboral. La sensació de temps perdut m’entristeix i definitivament em porta a apostar per una educació realment útil per a la vida en els seus diferents aspectes per a que errors d’aquest tipus deixin de repetir-se. 

 Bibliografia 

 Zabala A. i Arnau L. (2007). 11 ideas clave. Cómo aprendre y enseñar competencias (1ª ed.). Barcelona: Editorial Graó. 

Cocejo Educativo de Castilla y León. (2012). Las competencias básicas en el currículo oficial: ¿interés, peligro... o irrelevancia?. Recuperat 10 d’octubre de 2012 des de http://www.concejoeducativo.org/article.php?id_article=218 

CEIDE (Centro de Estudios sobre Innovación y Dinámicas Educativas). (2012). Aprender a pensar. Repensar la educación. Aprendiendo a pensar en la escuela. Recuperat 11 d’octubre de 2012 des de http://enlaescuela.aprenderapensar.net/2010/03/23/el-origen-de-las-competencias-basicas/

La sinopsi del meu jo

  Hi havia una vegada una al.lota que es deia Irene, nom que significa "pau" en grec (tot i que li va portar uns quants anys de la seva vida descobrir aquesta informació). Na Irene va créixer a l'illa d'Eivissa, on va viure amb molta il.lusió una infantesa plena de diversió i una adolescència madura i reflexiva. Els seus interessos, juntament amb les circumstàncies atzaroses de la vida, la van portar a estudiar Biologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Els anys universitaris, marcats per les noves i enriquidores experiències, van transcórrer en un obrir i tancar d'ulls i van fer de na Irene una dona amb molta curiositat pel món que l'envoltava. Així que viatjar i conèixer món es van convertir en una prioritat. Van succeir-se llavors uns anys de moltíssim moviment, tant literal com personal. Després de la tormenta va venir la calma i na Irene va retornar a casa, on l'illa la va acollir amb una càlida abraçada. Des de llavors, la vida en el camp, la conservació del mediambient , la relació amb les persones que estima i vitajar es van convertir en els pilars de la seva existència. I l'educació en el camp de la biologia no deixa de ser una de les moltes peces que s'articulen dins aquesta existència.

  A continuació, publico un vídeo que sempre que el veig em fa riure moltíssim i que crec que, a part de ser divertit, pot donar peu a la reflexió sobre l'autocontrol i l'expressió de les emocions. Es tracta d'un experiment amb nens en el qual els deixen sols en una habitació amb una llaminadura. La monitora els explica que si s'esperen uns minutets fins que ella torni sense menjar-se la llaminadura, els regalarà una altra. En canvi, si no s'esperen ja no en tindran cap altra. Espero que el gaudiu tant com jo!