Hi havia una vegada una al.lota que es deia Irene, nom que significa "pau" en grec (tot i que li va portar uns quants anys de la seva vida descobrir aquesta informació). Na Irene va créixer a l'illa d'Eivissa, on va viure amb molta il.lusió una infantesa plena de diversió i una adolescència madura i reflexiva. Els seus interessos, juntament amb les circumstàncies atzaroses de la vida, la van portar a estudiar Biologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Els anys universitaris, marcats per les noves i enriquidores experiències, van transcórrer en un obrir i tancar d'ulls i van fer de na Irene una dona amb molta curiositat pel món que l'envoltava. Així que viatjar i conèixer món es van convertir en una prioritat. Van succeir-se llavors uns anys de moltíssim moviment, tant literal com personal. Després de la tormenta va venir la calma i na Irene va retornar a casa, on l'illa la va acollir amb una càlida abraçada. Des de llavors, la vida en el camp, la conservació del mediambient , la relació amb les persones que estima i vitajar es van convertir en els pilars de la seva existència. I l'educació en el camp de la biologia no deixa de ser una de les moltes peces que s'articulen dins aquesta existència.
A continuació, publico un vídeo que sempre que el veig em fa riure moltíssim i que crec que, a part de ser divertit, pot donar peu a la reflexió sobre l'autocontrol i l'expressió de les emocions. Es tracta d'un experiment amb nens en el qual els deixen sols en una habitació amb una llaminadura. La monitora els explica que si s'esperen uns minutets fins que ella torni sense menjar-se la llaminadura, els regalarà una altra. En canvi, si no s'esperen ja no en tindran cap altra. Espero que el gaudiu tant com jo!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada