L'avaluació, una qüestió complexa

  Si algú m’hagués preguntat abans d’iniciar el MFP la definició d’avaluar, hauria dit alguna cosa com: “Fer algun tipus de prova, generalment un examen o un treball, que li permeti al professor valorar en una escala què sap i què no sap l’alumne, és a dir, conèixer el grau d’assoliment dels coneixements que es pretenien ensenyar”. 

  La forma d’entendre l’avaluació varia segons les diverses corrents de pensament i els diferents autors. Així mateix, es reconeixen diferents tipologies d'avaluació en funció de la seva intencionalitat/finalitat, del moment en què s’aplica, del seu àmbit d’extensió, de l’agent avaluador i del criteri de comparació.

  L’avaluació és el motor de l’aprenentatge ja que condiciona tant “què s’ensenya i com s’ensenya” com “ què s’aprèn i com s’aprèn” (Neus Sanmartí, 2007). O no condiciona l’examen de selectivitat el procés d’ensenyament – aprenentatge durant el batxillerat? Tal i com va explicar a la conferència que va oferir a Eivissa (2011), Sanmartí considera que l’avaluació és, a títol general, un procés configurat per diverses etapes:

• Recollir informació (amb diversos instruments). En aquesta fase, és important plantejar activitats d’avaluació productives que contribueixin a reflexionar (i no reproductives), contextualitzades i que donin indicis (orientin). Així mateix, també és fonamental que l’alumnat conegui els objectius  de l’activitat, li dediqui temps a anticipar i planificar l’acció (més que a fer sense pensar) i conegui els criteris d’avaluació (millor si són consensuats).

• Analitzar la informació i emetre un judici sobre la mateixa.

• Prendre decisions en base al judici emès.

Aquestes decisions poden ser de dos tipus i condicionen dos tipologies d’avaluació:

• Social: serveixen per classificar, seleccionar i orientar l’alumnat (Avaluació qualificativa o acreditativa).

• Pedagògic o regulador: serveixen per saber quins canvis s’han d’introduir en el procés d’ensenyament- aprenentatge per tal que els alumnes aprenguin millor (Avaluació formativa). En aquest cas, Sanmartí diferencia entre avaluació formativa, quan les decisions les pren el professorat, i avaluació formadora, quan el mateix alumnat participa en el procés avaluador (autoavaluació i coavaluació). I és aquesta última la que realment contribueix a que els alumnes tinguin millors resultats ja que està comprovat que per a millorar, l’alumne s’ha d’adonar per ell mateix de quins són els seus errors i per què els ha comès i ha de reflexionar i decidir què pot canviar. En definitiva, ha de ser capaç d’autoregular el seu propi procés d’aprenentatge, capacitat clau per a ser competent.

  En l’educació per competències, Zabala i Arnau (2007) consideren que l’avaluació esdevé  una tasca molt complexa. Recordem que la competència es defineix com la intervenció eficient en una situació real, concreta i en un lloc i moment determinats. Per tant, en concordança amb la seva definició, l’avaluació d’una competència implica partir de situacions – problema que simulin contextos reals i disposar dels mitjans d’avaluació específics per a  cada component de la competència (recordem que fets i conceptes, procediments i actituds s’aprenen de forma diferent i, per tant, també s'haurien d'avaluar de forma diferent). Per a que l’avaluació sigui alhora qualificativa i formativa, els autors consideren imprescindible avaluar totes les fases pròpies d’una actuació competent, no només la resposta final: anàlisi de la situació (avaluació de la capacitat de comprensió i anàlisi), selecció de l’esquema d’actuació (avaluació de la capacitat de coneixement i de selecció de l’esquema d’actuació apropiat) i actuació flexible i estratègica (avaluació de la competència: avaluació de la resposta davant la situació-problema).

  Ja per acabar amb el marc teòric, vull compartir amb vosaltres aquest tram d'entrevista a Carles Monereo, on tracta diferents aspectes al voltant de l'avaluació i la seva importància. Voldria destacar el punt en què fa referència a les conegudes proves PISA ja que, independentment del fet que poden ser criticables per certes qüestions, les considera d'utilitat com a instrument de canvi en les proves d'avaluació que realitzen els propis centres educatius. Entenc, per tant, que poden constituir un suport sobre el qual treballar per a millorar l'avaluació competencial.

                              

  Arribats fins aquest punt, després d’establir un marc teòric general i actual en el tema de l’avaluació i de dedicar-li un temps de reflexió, arribo a la primera conclusió de que l’avaluació és un procés molt més complex del que jo mai hauria imaginat. I ara mateix no em refereixo al fet concret d’avaluar competències, sinó al simple fet d’avaluar per anar més enllà de posar una nota. Em sorprèn profundament el gran potencial que pot tenir l’avaluació en el procés d’ensenyament – aprenentatge si es fa partícip a l’alumnat i es diversifiquen els instruments que s’utilitzen. Queda evidenciat, per la nostra pròpia experiència com alumnes, que l’ús exclusiu de l’examen o prova escrita amb preguntes descontextualitzades que impliquen la reproducció de fets i conceptes i que, a més a més, és corregit pel professor, no és l’estratègia més eficient per a treure-li el màxim profit a les possibilitats de l’avaluació. Això no serveix ni per a ensenyar ni per avaluar competències. Però, malauradament, crec que encara és una estratègia molt estesa. 

  Em preocupa com nosaltres, futurs docents de secundària que hem rebut una educació generalment tradicional, on l’avaluació estava basada en posar una nota, evitarem perpetuar la nostra experiència com a alumnes. Evidentment, la formació que ens ofereix el màster obre portes ni tan sols imaginades, però és suficient? Tinc la sensació que això només es el principi. Avui mateix he revisat algunes de les tasques que vaig fer el curs passat per a l’assignatura d’Avaluació i m’adono que, tot i esforçar-me a elaborar activitats d’avaluació més acords amb la idea d’educació competencial, aquestes tasques encara estan lluny del que avui crec que seria més adequat. Per sort, això vol dir que almenys alguna cosa he après des de llavors ja que puc identificar errors en la feina que vaig fer. Cada dia estic més convençuda que, per formar bons professors i contribuir a l'evolució profunda de l'educació, haurien d’existir uns estudis universitaris de grau que permetessin tractar la complexitat de l’educació i formar professors competents entrenats a treballar en base a un model competencial.  Òbviament, la formació permanent sempre jugaria un paper important, però ja existiria una base sòlida sobre la qual seguir evolucionant. 

Ja per acabar, aquí teniu una frase de Kafka sobre l'educació que Sanmartí va utilitzar a la seva conferència a Eivissa i que potser hauríem d'utilitzar com a premissa per tal que les coses funcionessin millor.

Ir a descargar

Bibliografia

Sanmartí, N. (2007). 10 ideas clave. Evaluar para aprender. (1ª ed.). Barcelona: Graó.

Zabala A. i Arnau L. (2007). 11 ideas clave. Cómo aprendrer y enseñar competencias (1ª ed.). Barcelona: Graó.